Jo? mai de la vida!

Una cosa es certa, tot el mon no busca el mateix d'una persona, en aquest mon contemporani de hui en dia, la gent relament no sap el que vol i el que busca, creuen ser lliures pero son els primers esclaus, esclaus del que diuen i prometen, esclau de les seues propies paraules.

-"Jo no m'hi casare mai de la vida", qui no ha sentit alguna vegada aquesta frase? a les edats adolescents es normal que es diguen, ja que hi tens (potser) tota una vida per davant. Pero... i si despres et cases? com sol pasar sempre, la resposta es sempre la mateixa o semblant, -"açò es una cosa diferent aquesta persona em fa realment feliç", i en realitat no es el que hem buscat sempre anys enrere pero amb la idea de no casar-se?
Hui pots estar recolzant a un partit politic d'esquerres, i en un futur per qualsevol motiu podem cambiar d'opinió, les idees i opinions de les persones estan lligats al temps que corre i l'edat.
I aquestes persones que no cambien de pensament son les socialment inacceptades.
El valor de les promeses a baixat fins el no res, ja que vivim en un món de promeses incomplides.

Per el que es pot veure el refrany que sempre s'ha dit i tant m'agrada ja no es pot utilitzar...

-"Tothom es amo del que pensa i esclau del que diu"-

Desitjant coses impossibles.

De tots es sabut que el primer que es perd es l'esperança, (encara que ho neguem) pero sempre queda aquella veueta en el cor que no para de fotrens repetint sempre el mateix com si d'un anunci de Adidas es tractara diguent: "No hi ha res impossible".

En aquesta fase tan inspiradora, per a alguns, podem veure que no es sosté sobre res, es una mentida piadosa, alguna cosa que diem per a animarmos i mantindre la nostra autoestima. I al final ens la creguem. Amb l'esperança perduda i estiguent en aquesta fase en venen al cap pensaments de "Per que no?" i aixi recuperem un poc de l'esperança perduda, que no tardem mai res en perdrela, i ne perdrela patim encara mes que abans.
Aquesta cosa tan petita que ens dona eixe rebrot de esperança, es on guardem els somnis mes amagats de tot el mon, on creguem que mai ningu els podrà destruir mai, ja que els tinguem amagats on ningú es capaç d'arribar.

Al igual que els desitjos, aquestos xicotets somnis, son els que mantenen ferma la nostra vida. I el problema es que desperdiciem els desitjos amb coses remotament impossibles. Però es que a quasi tots els essers humans els agrada patir per a saber que encara son persones i estan vives.

El dolor al igual que el plaer son els sentiments que ens ajuden a tirar endavant en la nostra vida en aquest mon.