Jo soc un rei mort

Els reis mags d'orient seguien una estrela per a arribar a un lloc marcat, jo faig igual. Cada ú portava un regal de gran valor per a una persona, jo també. Van seguir nits i dies seguint el rastre, només fent cas de les seves creences, per que creien fermament en elles, i han passat a la posterioritat. Però hi ha una cosa que no entenc, si els reis aquests anaven a portar regals a una persona, per que no li van donar millors regals i

no un simple cofre i després desapareixer de la vida d'aquesta persona, però aquest no es el tema.

Cada un d'aquests portaven un cofre amb un regal material: or, encens i mirra. Un regal per al futur de la humanitat.

Jo al igual que aquestes persones seguixc un camí obscur marcat per una estrella a la que seguixc. També porte un regal per a la humanitat, però aquest regal no es un regal material, es el pensament, i no el meu pensament, sino la llibert

at de que cada persona pense per si mateixa, la llibertat de opinió, el dret de que cadascú pense en llibertat.

I per que duc açò? per que avui en dia ningú ens o pot donar al 100%, tots els medis de comunicació estan en contra nostra, només ens ensenyen els que els interessa, ha hagut una manifestació? només eixiran els que han cremat contenidors, ha hagut un gran esdeveniment cultural? doncs ens trauran un accident de cotxe d

e forma sàdica. Hi ha una revolució en un pais europeu i es tanquen els banquers en presons? doncs traurem mes noticies sobre radars, limits de velocitat i tabac.

Ja es hora que en la situació en que ens trobem s'escolte la nostra veu, i només hi ha una veu:

CANVI

El tren de la calle del olvido

Avui després d'un letarg mes que considerable tinc un missatge de pau i alegria per a tothom.

Hem cague en la puta Renfe.

Si eixe era el missatge, on esta la pau i alegria? Que quant quebre eixa maleida empresa privada del dimoni i s'encarregue un altra de la seua funció hi haura pau i alegria per a tots.

Tot el mon sap que la Renfe sempre crea conflictes a nivell personal en la majoria dels seus clients habituals (si utilitzes el tren una vegada al any potser no els estas donant temps de fotret).

El meu últim cas i el que mes m'ha afectat a nivell personal, sense contar els retrasos, falls mecanics, falls per culpa del "oratge" entre altres, i no contare aquell retras de 6 hores.

Avui contare la odisea de vorer el teu tren pasar al davant i no poder agafarlo. De estar en una cola mes de 20 minuts en segon lloc, es a dir, estar el segon durant mes de 20 minuts. Es la odisea de estar asoles en la estació, amb una persona al davat i vorer com es plena la estació poc a poc fins a no cabre gent i fer cua fins eixir al carrer.

Tot es obra de que una persona estava fent una reclamació i el únic empleat que hi havia no era capas de fer una cosa simple. No seré jo el que qüestione el treball d'aquest pobre desgraciat.

Pero el que no es possible es que estiga mes de 20 minuts en atendre a una persona, tocar-te a tu el torn i comprar el bitllet, amb el tren aparcat. Arribar a la porta del tren a temps de que el tanquen la porta en els nassos i vorer com sen va.

A tot açò en vendrem un bitllet normal en una estació normal no tarden ni un minut, tarde mes jo a pagar i traure els diners que ells en vendremel. En aquest cas amb tota la paciencia del mon va estar escasos 5 minuts, i la cua queixant-se. I jo el primer en tornar a que hem tornaren els diners, pero es clar, en tornar ja no hi havia cua, a vora de unes 30 persones havien perdut un tren, almenys mels van tornar, en mala cara. Ja que el bitllet no es podia cambiar per ningun altre ni fer cosa semblant. Ademes de lladres Fills de putes, amb respecte a les dones i homes que treballen en aquesta professió, almenys ells si que estan ben follats no com altres.

Aquell dia mig tren anava buit, aquell dia una empresa va perdre uns pocs e insignificants diners, aquell dia mes d'una persona va perdre la fe en aquesta empresa.

RENFE: Acercandote cada dia mas a tus sueños

No a la censura. No a la Ley Sinde. No al cierre de webs.

No a la censura. No a la Ley Sinde. No al cierre de webs.

AYÚDANOS A SEGUIR TEJIENDO

Discúlpanos si no es esta página lo que querías leer este domingo. Seguramente vienes de otra página de Internet donde esperabas encontrar algo muy distinto. Si así lo deseas, puedes dejar de leer ahora mismo, pero nos gustaría explicarte por qué hoy han cerrado algunas webs. Si el próximo martes 21 de diciembre algunos políticos deciden aprobar la Ley Sinde, la Internet en español que hemos conocido cambiará para siempre, y miles de páginas podrán ser cerradas desde el poder.

A lo largo del último año, en esta página se ha publicado mucha información sobre la Ley Sinde, un proyecto de censura de Internet escondido dentro del proyecto de Ley de Economía Sostenible. Te invitamos a ver los vídeos, a escuchar, a leer y a reflexionar. Cuando te hayas informado acerca del peligro para las libertades que representa la Ley Sinde, no te quedes sentado. Sal a la calle y explícaselo a todas aquellas personas que conozcas, muy especialmente a aquellas que viven desconectadas de Internet.

La Ley Sinde no nace de la voluntad del pueblo español, sino que es una imposición extranjera. La embajada de Estados Unidos ha presionado a nuestro gobierno para aprobarla, pisoteando nuestra soberanía nacional. Quieren una Internet sumisa y controlable, que sea útil para convencer a la población, como los restantes medios de comunicación controlados desde el poder. No quieren que la gente comparta información, no quieren que sepamos quién mueve realmente los hilos, no quieren que sepamos cómo se enriquecen empobreciendo al resto de la población. Quieren una red esclava desde la que vendernos su visión del mundo.

Hubo una vez un hombre que creyó en la paz y en la libertad, y que murió asesinado. Se llamaba Mohandas Karamchand Gandhi, y se enfrentó a un imperio con una primitiva herramienta: su rueca de hilar. Pronunció estas palabras: "Si trescientos millones de personas hilaran una vez por día, no porque un Hitler se lo ordenara, sino porque se inspiraran en el mismo ideal, tendríamos una unidad de propósitos suficiente para alcanzar la independencia."

Mucho más de trescientos millones de personas están tejiendo cada día esta inmensa red de intercambio de conocimiento que se llama Internet. Millones y millones de personas compartimos información a través de redes abiertas. Hemos creado una cultura y tenemos un objetivo común y universal. Todo eso puede cambiar a partir del próximo martes. La Ley Sinde es una tijera que permite cortar los hilos que mantienen viva Internet, una red que debe seguir siendo libre y neutral, como instrumento de progreso, paz y libertad.

Ayúdanos a seguir tejiendo. Sal a la calle, explícaselo a tus vecinos, a tus amigos, a tus compañeros de trabajo. Y discúlpanos por haberte estropeado este domingo, pero lo hacemos para que puedas disfrutar en libertad del resto de tus domingos. Muchas gracias.

Continuem sense internet... Disculpen les molesties

No internet

Senyors i senyores açò es una cosa molt seria, amb tots vostès l'entrada d'avui:
No tinc internet.

Aixina que no puc actualitzar tant com vullguera, tot i les coses que m'han dit, i altres motius mes que graciosos jejeje.
Peró bromes apart resulta estranya la manera en que ens fa falta internet en la nostra vida quotidiana, una ferramenta que relativament ha arribat pronte a la nostra societat, en els ultims anys ha evolucionat de tal manera en el internet 2.0 on els internautes poden participar entre si, i en les webs i modificar algunes coses. En aquest avanç hem incorporat internet en la nostra rutina, ja siga en reds socials, informació, entreteniment, treball o estudi. Fins i tot crea dependència, invertim en ell un temps de la nostra vida que al final si ens falta no sabem en que plenar-lo, en quant abans el plenavem amb alguna altra cosa quotidiana, es a dir, hem substituït una cosa quotidiana per una altra.
Jo vaig a proposar una cosa: Apagar per un dia internet i aprofitar eixe dia per a fer altres coses, jo no tinc internet i estic llegint un nou llibre, però hi han moltes mes activitats que es poden realitzar, i no, no estic proposant una apagada global de internet ni res, sino qui vullga trencar en la seua rutina internetera que aixina per que si l'apague i recorde el que feia abans.
Jo vaig a seguir amb les meues coses pendents.
Prompte tornaran les actualitzacions regulars, penseu en el que vos he dit, a reveure!

No ens donem conter de alguna cosa fins que la perdem

I això pareix, el títol ho diu ben clar. Però no es del tot cert, no es pot perdre res que no has tingut mai de la vida, en canvi si que hi pots guanyar coses que no hi tenies.
Tot açò ve a que hem varen soltar aquesta frase fa poc, en quant a la persona que me la va soltar jo vaig creure que no tenia raó, per que va soltar aquesta frase sense perdre res, es mes guanyava coses, però aquesta persona creia el contrari... Perquè?
Poster hi estava en una il·lusió i no es donava conter del que pasava al seu voltant i en adonar-se de tot el que va passar en la seua ausencia mental, no podia creure el que veia, i s'aferrava a alguna cosa que ella creia factible, però que en realitat ni era factible, ni podia ser possible.

Fins on podrien arribar els límits de la desesperació en aquests casos? Jo crec que ens aquestos casos no hi ha ningun limit, la ment es lliure de navegar per els seus pensaments, i en aquestos casos navega mes del conter, crea falses idees, tot per a negar una realitat existent davant de ella.
Si eixa persona ha sigut capaç de crear-se aquesta idea, no podria acas crear-ne alguna altra i que tinguera nefastes conseqüències? I si per alguna casualitat del destí decideix fer una tonteria que perjudicara a molts del seu voltant incloent a aquesta persona? Tot dependrà de la racionalitat d'aquesta persona, o potser no, potser que no li vinga la raó en aquest estat alterat. Per el que podriem dir que aquesta persona que perd la raó, deuria estar amb algú que l'ajude a passar el seu estat, i possiblement amb l'ajuda de medicaments. Tot dependria del seu ús de la raó.

Quant que pot donar de si una frase en un context, el qual no li pertoca, veritat?

Camins que caminar mentre el caminant camina el seu propi cami

I després de tant de recorres paratges, el viatger es decideix a fer una parada per a beure i repondre forces. Una senda llarga, llarg viatge encara li queda. Ja esta prou cansat, pero aixina i tot el viatge no ha fet mes que començar. No tardara ni dies, ni setmanes, sino mesos i anys per a poder acabar el viatge.

I entre els majors obstacles que es puga trobar nomes li sera un problema les bifurcacions, ja que cada camí el portarà a un destí diferent, potser alguns camins després de separar-se es tornen a juntar, en canvi altres seguiran direccions opostes i mai es tornaran a creuar.

Durant aquest viatge, aquesta persona es trobarà amb altra gent que tambe hi fa un viatge diferent, i tindrà que compartir la senda amb ell li agrade o no. Farà amics i enemics. I alguns intentaran seguir-lo, ja siga per a fer el be o per a fer el mal.

Al final del viatge... nomes ell ho sap.















Jo seguiré la meua senda intentant fer el meu propi camí, ningú esta obligat a seguir-me, i ningú esta obligat a fer-me cas, així que jo seguiré per el meu propi camí, que fins aleshores ,crec, que he elegit be.