Aparaulant les paraules dites i no dites

Avui en dia les paraules han perdut ja tot el seu significat. La esencia de les paraules, allò que no deuria de cambiar al llarg del temps, esta perguent el seu significat.
No heu sentit mai a algú dir que quant sents una canço i t'agrada i la sents milers de vegades deixa d'agradar-te i fins i tot arribes a odiarla? (com ocurreix amb la musica pop). Açò que ocurreix amb les cançons tambe passa amb les paraules.
Anys enrere ningu solia d'ir t'estime fins que no estava segur de voler al altre. Ara obric el MSN i l'únic que i veig son corets ridiculs, i els insipids "te quierooooo" "eres todo en mi vida" (L) "testime tonto" etc etc etc...

Que hi vull dir amb tot aço? Realment el que hi vull dir es que la majoria d'estes relacions no dura mes de 2 mesos... i quant acaba un en l'altre que es del "eres todo en mi vida", que fara la xica o el xic eixe? es pegarà un tir? si ja no te res en la vida que es el que va a fer? Jo dire el que sempre es fa: es busca un substitut/a en menys de 1 mes. I el cicle es repeteix...

Una altre sector on les paraules ja no tenen sentit es en la politica. Però que en puc dir-ne? Ahi qui no parla es per que es mut. I el que compleix el que diu honradament, es per que s'ha enganyat en alguna cosa. Poden dir el que vulguen pero els resultats seran sempre els mateixos. (Que conste que no em clave amb ningun partit politic en particular)

Per el contrari nomes n'hi han un tipus de paraules que sempre mantenen la seva esencia i per el vist no la perdran mai... els insults.
Un "fill de puta" vol dir el mateix ara que fa 200 anys.

L'únic que podem fer per a seguir fidels al significat de les paraules es: no seguir a les academies de les llengues tal com la RAE o AVDLL(Academia Valenciana de la Llengua), ja que manipulen les paraules al seu antoix.

Jo? mai de la vida!

Una cosa es certa, tot el mon no busca el mateix d'una persona, en aquest mon contemporani de hui en dia, la gent relament no sap el que vol i el que busca, creuen ser lliures pero son els primers esclaus, esclaus del que diuen i prometen, esclau de les seues propies paraules.

-"Jo no m'hi casare mai de la vida", qui no ha sentit alguna vegada aquesta frase? a les edats adolescents es normal que es diguen, ja que hi tens (potser) tota una vida per davant. Pero... i si despres et cases? com sol pasar sempre, la resposta es sempre la mateixa o semblant, -"açò es una cosa diferent aquesta persona em fa realment feliç", i en realitat no es el que hem buscat sempre anys enrere pero amb la idea de no casar-se?
Hui pots estar recolzant a un partit politic d'esquerres, i en un futur per qualsevol motiu podem cambiar d'opinió, les idees i opinions de les persones estan lligats al temps que corre i l'edat.
I aquestes persones que no cambien de pensament son les socialment inacceptades.
El valor de les promeses a baixat fins el no res, ja que vivim en un món de promeses incomplides.

Per el que es pot veure el refrany que sempre s'ha dit i tant m'agrada ja no es pot utilitzar...

-"Tothom es amo del que pensa i esclau del que diu"-

Desitjant coses impossibles.

De tots es sabut que el primer que es perd es l'esperança, (encara que ho neguem) pero sempre queda aquella veueta en el cor que no para de fotrens repetint sempre el mateix com si d'un anunci de Adidas es tractara diguent: "No hi ha res impossible".

En aquesta fase tan inspiradora, per a alguns, podem veure que no es sosté sobre res, es una mentida piadosa, alguna cosa que diem per a animarmos i mantindre la nostra autoestima. I al final ens la creguem. Amb l'esperança perduda i estiguent en aquesta fase en venen al cap pensaments de "Per que no?" i aixi recuperem un poc de l'esperança perduda, que no tardem mai res en perdrela, i ne perdrela patim encara mes que abans.
Aquesta cosa tan petita que ens dona eixe rebrot de esperança, es on guardem els somnis mes amagats de tot el mon, on creguem que mai ningu els podrà destruir mai, ja que els tinguem amagats on ningú es capaç d'arribar.

Al igual que els desitjos, aquestos xicotets somnis, son els que mantenen ferma la nostra vida. I el problema es que desperdiciem els desitjos amb coses remotament impossibles. Però es que a quasi tots els essers humans els agrada patir per a saber que encara son persones i estan vives.

El dolor al igual que el plaer son els sentiments que ens ajuden a tirar endavant en la nostra vida en aquest mon.

Construint una vida.

De la ignorancia al voler ignorar nomes hi ha un pas. De vegades preferim ignorar el que esta clar per a poder mantindre el nostre mon amb un ordre concret.

La tendencia a buscar el centre del univers, un centre muntat sobre una pila de enganys, que ens hem creat nosaltres mateixos. Per el que aquest pilar no es dificil de que caiga. I de tots es ben sabut que sense uns fonaments no hi ha una casa, aquesta casa sense fonaments podria aguantar un temps, pero no molt, i ens autoenganyem de que no caura quant en realitatl'hem construit nosaltres i sabem massa be quin es el limit que pot soportar.
Tambe existeix la tendencia a construir els nous fonaments, sobre els mateixos fonaments vells, amb el mateix material inclòs.

Aquest segon edifici creurem que sera mes solid, per la experiencia guanyada anteriorment, però no podra aguantar ni la meitat de temps que l'anterior edifici.
Creant aixi un bucle autodestructiu en la personalitat de la persona.