Camins que caminar mentre el caminant camina el seu propi cami

I després de tant de recorres paratges, el viatger es decideix a fer una parada per a beure i repondre forces. Una senda llarga, llarg viatge encara li queda. Ja esta prou cansat, pero aixina i tot el viatge no ha fet mes que començar. No tardara ni dies, ni setmanes, sino mesos i anys per a poder acabar el viatge.

I entre els majors obstacles que es puga trobar nomes li sera un problema les bifurcacions, ja que cada camí el portarà a un destí diferent, potser alguns camins després de separar-se es tornen a juntar, en canvi altres seguiran direccions opostes i mai es tornaran a creuar.

Durant aquest viatge, aquesta persona es trobarà amb altra gent que tambe hi fa un viatge diferent, i tindrà que compartir la senda amb ell li agrade o no. Farà amics i enemics. I alguns intentaran seguir-lo, ja siga per a fer el be o per a fer el mal.

Al final del viatge... nomes ell ho sap.















Jo seguiré la meua senda intentant fer el meu propi camí, ningú esta obligat a seguir-me, i ningú esta obligat a fer-me cas, així que jo seguiré per el meu propi camí, que fins aleshores ,crec, que he elegit be.

Arbre va!

Un llenyater es disposat a tallar un arbre, un arbre vell, alt, robust i amb una gran quantitat de fusta. Tot pareixen avantatges, el llenyater hi guanyarà una gran quantitat de diners, tindrà treball per un temps i el bosc podrà desfer-se d’aquest arbre vell per a poder tindré nous arbres joves en el seu lloc.

Però el que ningú ha mirat es si aquest arbre li importa a algú, potser hi haja alguna persona que estiga en contra de que el tallen, potser tampoc es la millor solució tallar aquest arbre o simplement el llenyater esta equivocant-se de lloc. Si ningú no hi diu res, aquest possible error es produirà, però per el contrari potser el llenyater estiga fent be en tallar-lo, però en l’últim moment decideix canviar d’opinió i tallar-ne un altre, qui avisa a aquest pobre home de que estava fent be i ara esta equivocant-se?

El poder de la paraula ens governa a tots, tots deguem donar la opinió encara que a algunes persones no els agrada, i tenim que escoltar opinions encara que no ens agrade, aconseguir la objectivitat.

Però també per el contrari la paraula dels demés ens governa, al retindre diverses opinions sovint tendim a fer el que ens diu a majoria, potser per no parèixer estrany als demés, potser no hi fem cas, però casi sempre ens queda eixa rancúnia diguent-nos: I si havera fet el que hem deien? Seria millor?

Cada ú es lliure de fer el que vol, però tot el que hi fasa tindrà sempre una conseqüència negativa. Tan sols hem de considerar aquestes conseqüències.

Al final de la historia el llenyater li va decapitar el cap als que li van marejar el cap, i només va podar el arbre.

Teoria Base de la economia. Part I

Tota cosa té la seva base. Si estudies medicina tens que tindre alguna noció mínima de anatomia, si eres peó de obra has de saber que es cada ferramenta i el seu ús.

Al igual hi passa amb la economia, si no hi ha una base, tota la estructura caurà. No es pot començar la casa per la teulada. En aquest sistema econòmic que tenim ara hi falta la base, el mes important.
Repassem...
Vivim en un país on la major part del capital va destinada al sector terciari o sector servicis ( funcionaris entre altres ), després hi ve el secundari i després el primari.
La major part de carn, fruita, verdura, tèxtil, i petroli prové de la importació de països, normalment, mes pobres que el nostre. Amb la conseqüència de que aquestos productes ens el venen mes barats del que costa produir-los ací.
Que hi ha de mal en aquest apartat? de moment no res.
El que falla es en el finançament governamental. Vegem...
Si oblidem el sector primari i el secundari (com esta ocorreguent), veurem que hi haura un augment del atur, i un augment també en el nombre de treballadors del sector terciari. A mes atur s'han d'oferir mes llocs de treball, logic.
El problema hi ve ara:
Si no hi ha producció en un país, i tot son gastos, es veu de lluny que la cosa no va be. Aixo ocorre amb el sector primari, la vinguda massiva de productes del extranger, i la baixa competitivitat del govern per a poder ajudar als seus treballadors, ha fet que la gent abandone els seus llocs de treball, si volen viure millor.
Per algun nom aquest sector es el primari, si falla, falla la cadena sencera.
Una casa sense fonaments aguantara... però tard o prompte caura.
Segonament, en la crisi que hi estem veient, podem vorer que: el atur augmenta dia a dia, cosa que: la gent que hi es al atur no hi podra pagar els impostos si no poden, cosa normal, la gran part de gent que treballa al sector terciari al servei del govern cobra d'aquestos impostos, si no es poden pagar, aquestos també es quedaran sense treball o en el seu defecte el conservaran amb un salari mes menut.
Tot açò augmentarà mes l'atur.
El que ens torna al principi.
La gent de poble tindrà que tornar al camp a treballar, però... i la gent de ciutat? en aquest moment dependria de la produccio dels pobles (ja que no tenen ni la menor idea de portar un camp, nomes dir que els nens de ciutat creuen que les tomaques venen de mercadona). Ja que si estan al atur no podran comprar els aliments, pero els llauradors es podràn produir els seus.

Tot el progrés dels últims anys podria desapareixer per no recolzar un dels pilars de la nostra societat.


"Este poble s'ha autoabastit sempre, lo mal sera quant els demes llocs es queden sense res i no es puguen abastir de res..."

Construint una vida.

De la ignorancia al voler ignorar nomes hi ha un pas. De vegades preferim ignorar el que esta clar per a poder mantindre el nostre mon amb un ordre concret.

La tendencia a buscar el centre del univers, un centre muntat sobre una pila de enganys, que ens hem creat nosaltres mateixos. Per el que aquest pilar no es dificil de que caiga. I de tots es ben sabut que sense uns fonaments no hi ha una casa, aquesta casa sense fonaments podria aguantar un temps, pero no molt, i ens autoenganyem de que no caura quant en realitatl'hem construit nosaltres i sabem massa be quin es el limit que pot soportar.
Tambe existeix la tendencia a construir els nous fonaments, sobre els mateixos fonaments vells, amb el mateix material inclòs.

Aquest segon edifici creurem que sera mes solid, per la experiencia guanyada anteriorment, però no podra aguantar ni la meitat de temps que l'anterior edifici.
Creant aixi un bucle autodestructiu en la personalitat de la persona.